Com va sorgir la idea de fer un postgrau dedicat al periodisme de proximitat?
La primera iniciativa surt de l’anterior president de l’Associació Catalana de Premsa Comarcal (ACPC), l’Antoni Garrido, que deia que hi havia molts periodistes locals que no havien passat per la universitat. Eren gent que potser havia fet altres carreres i, d’alguna manera, volien dotar-se de certa metodologia universitària en el periodisme. Podíem fer un curset senzill, un màster o bé una cosa intermèdia: un curs de postgrau.

Es dirigeix, doncs, a un públic que ja treballa en el sector?
Sí, per això des del principi vam posar en pràctica un postgrau semipresencial. De les deu hores que té un crèdit, una hora és presencial i les altres nou són per Internet, a través de debat o lectures.

Al final, l’aposta va sortir bé.
La primera edició va anar molt bé: van venir 24 o 25 persones i la gran majoria van acabar el curs amb notes excel•lents. Nosaltres estàvem contentíssims, perquè els alumnes eren periodistes molt preparats. Per la seva banda, l’ACPC va parlar amb l’Associació de Premsa Periòdica en Català (APPEC) i l’Associació Catalana de Premsa Gratuïta (ACPG) per contagiar-los l’entusiasme. I, a partir de la segona edició vam començar a parlar de periodisme de proximitat, que engloba el local i el comarcal, però també el gratuït, el periodisme on-line, etc. És un goig perquè el nivell de la gent és altíssim, els proposes un debat sobre un tema i llegeixen tot el que els dónes, de seguida agafen el què. En aquesta última edició hem fet un pas endavant en la semipresencialitat, que són les conferències no presencials: les deixem a Internet com a gravació i que l’alumne se les pugui descarregar quan vulgui. Quan la gent acaba el postgrau té un concepte, no sols del periodisme, sinó també de la comunicació, superior al que tenia abans. Es recarreguen intel•lectualment.

Quins avantatges comporta treballar amb periodistes que ja coneixen la professió?
Si mirem les edats dels estudiants, veurem que gairebé tothom té de trenta a quaranta anys. És a dir que fa de cinc a quinze anys que estan en la professió: perfecte, perquè vol dir que ja han assumit com està el mercat, com està el món, ja han vist que hi ha unes exigències del sistema de la comunicació en si que ells no podien assumir individualment, que ens hem d’unir col•lectivament. I ho estem fent així.

Què se li ha d’explicar acadèmicament a un periodista que ja té experiència pràctica?
El que nosaltres fem és fer-los reflexionar sobre els problemes periodístics que hem tingut, que tenim ara i els que vindran. Una pregunta que els vaig fer en començar va ser que pensessin sobre la relació entre Internet i el periodisme local i com se la imaginaven d’aquí a quatre o cinc anys. Els facilites material: articles, ponències..., ho posem a Internet i que ho llegeixin. Recordo que van venir un grup que fa una revista mensual a Cambrils, que tenien moltes notícies cada dia, però que només les donaven un cop al mes. I, a partir del postgrau es van plantejar fer un web i cada dia actualitzen notícies. Tenen el paper, però el poble sap que les últimes notícies les pot trobar al web.

Quin paper juga la premsa gratuïta en el periodisme de proximitat?
És un fenomen tan nou que encara ho estem estudiant. La premsa gratuïta el que ha fet inicialment és crear nous lectors, que és una cosa molt positiva. Encara no sabem quina repercussió tindrà amb vista al futur el fet de crear nous lectors: gent que abans no tenia un paper a les mans, ara el té. I, a més, com que els gratuïts grans parlen d’internacional i de temes socials, jo diria (i això és una mica atrevit) que permetrà que la gent prengui consciència i intel•lectualment també avancin. O sigui, aquestes persones que agafen el diari al metro, seguiran així, i després també compraran productes potser més complexos. De fet, si comparem el volum de negoci d’aquí amb el de la resta de l’Europa occidental, tenim un recorregut llarguíssim, ja que hi ha sectors de població que no consumeixen comunicació, perquè no fem productes per a ells. Ens hem de despertar i buscar aquests nous pous.

El que està passant ara amb la premsa gratuïta generalista, anteriorment havia passat en la premsa local i comarcal?
El que sí que havia passat és que la premsa de volum gran s’anava menjant la premsa petita, el mercat del periodisme local. I, en part, van aconseguir-ho, va haver-hi moltes revistes que van desaparèixer. Però després les societats mateix van reaccionar i van sortir nous productes, és a dir, que hi havia aquesta necessitat. La premsa més gran, El Periódico, El País, La Vanguardia, saben que amb el periodisme de proximitat poden apadrinar-lo, a associar-lo..., però no eliminar-lo. Mai podran ocupar el seu lloc.

És a dir, que cal buscar una convivència entre la premsa de proximitat i els grans diaris?
D’alguna manera aquí es podria crear el que passa al nord d’Europa, que és la cultura dels dos diaris. D’alguna manera, a Catalunya fa vint-i-cinc anys s’estava creant aquesta cultura; els grans diaris van intentar eliminar-la, però la reacció ha estat genial: la gent ha decidit que compra, per exemple, el Segre i El Periódico. A Barcelona i la seva àrea metropolitana hi ha moltes publicacions, moltes. Que pateixen? Sí, però abans patien més. Tenim una premsa força consolidada i cal consolidar-la encara més. Tenim periodistes ben formats, capaços de fer un producte competitiu. És igual que venguem 4.000 o 5.000 exemplars a la setmana, ja està bé; a Mataró, per exemple, no pots vendre 50.000 exemplars, és impossible.

I com es poden aplicar els coneixements del postgrau a la feina diària?
L’objectiu que tenim és que, si som al 2006, els alumnes pensin com volen estar al 2010. Si tenen vista per mirar més enllà del dia a dia, es podrà millorar el dia a dia. Ja sé que el dijous al vespre hem de tancar, però no tot és això, també s’ha de pensar en el dijous del 2010.

El problema és que el periodisme de proximitat no està prou prestigiat?
Si és per nivell de consum, la societat ens diu que és seu, que no el podem treure. A més, el periodisme de proximitat compleix un servei, que és informar del que passa al seu voltant. El periodisme de proximitat dóna cohesió a un territori.

L’entrada de mitjans locals i comarcals a Intenet pot fer que, el paper que, per a la gent que treballa tot el dia a fora, abans feia la plaça, ara el faci el diari electrònic?
Això és fantàstic, perquè permet mantenir xarxes urbanes. Ara es fan coses que fa cinc anys eren impossibles. Localment, els webs informatius fan un servei brutal.

Per: Ramon Radó | Fotos: R.R.