La credibilitat de la premsa escrita està en crisi. El director de Le Monde assenyalava la primera Guerra del Golf com a inici d’aquesta crisi a nivell internacional. La credibilitat depèn principalment de dos factors: d’una banda, de l’actuació pròpia del mitjà i dels responsables que hi treballen i, de l’altra, de la percepció que té el lector de la informació publicada. Aquesta percepció pot variar segons el nivell formatiu, el grau de coneixement del tema o la identificació amb el mitjà.

Durant les Jornades de Comunicació Blanquerna, el director de l’Avui, Vicent Sanchis, afirmava, però, que la credibilitat depenia del nombre de vendes i de la influència del mitjà. Dues variables necessàries però no suficients per delimitar el concepte de credibilitat. En l’estudi de l’EGM del novembre del 2005 el nombre de lectors de 20 Minutos superava, per primera vegada, els d’ El País. Quina relació hi ha, doncs, entre la quantitat de lectors d’un diari i la credibilitat que li atorguen els lectors? Dir que nul•la seria insultar els dos milions de ciutadans que cada dia agafen un gratuït. Dir que poca, seria insinuar que els lectors de premsa gratuïta saben que són enganyats i, malgrat tot, continuen llegint cada dia el diari. El problema no és de credibilitat, sinó de qualitat de la informació publicada i de capacitat de crítica. Encara que potser aquestes característiques preocupen cada vegada menys als editors.

A escala internacional, la venda d’exemplars de diaris està baixant any rere any, tot i que l’Estat espanyol resisteix encara respecte a aquesta tendència. Els gratuïts hi tenen, segurament, una part de responsabilitat important. La penetració de la premsa diària, segons dades de l’informe de l’EGM de l’esmentat estudi l’any 2005, amb tres gratuïts al mercat, és del 41,1% respecte al 36% de penetració al novembre del 2000. Potser no fa ciutadans més informats, però sí més llegits.

A part, l’aparició dels gratuïts té conseqüències també econòmiques. La irrupció d’aquests nous mitjans no pot ser innòcua en un mercat en què la publicitat i els interessos econòmics són els que prevalen. Mentre els gratuïts a l’Estat espanyol naixien de la mà de grans holdings europeus, les grans empreses periodístiques americanes llençaven els seus propis gratuïts, els anomenats diaris de segona generació. La recent aparició del diari ADN  fa ampliar aquest procés i es passa ja als anomenats diaris de tercera generació, ja que l’empresa mare, en aquest cas Planeta, és propietària de diaris de pagament. D’aquesta manera, el gratuït passa a competir amb un altre producte de la seva empresa al matí, i alhora publica una edició vespertina que no fa mal a l’empresa editora. Ja veurem quines conseqüències tindran tots aquests moviments.

La credibilitat periodística no es qüestiona a partir de l’aparició dels gratuïts, però tampoc han ajudat a una professió que cada vegada està perdent més la capacitat de crítica i de pressió social i política.