Joan Manuel Tresserras és actualment el Conseller de Cultura i Mitjans de Comunicació de la Generalitat de Catalunya. Nascut a Rubí el 1955, és doctor en Ciències de la Informació. Va treballar com a professor del Departament de Periodisme i Ciències de la Comunicació de la UAB i és especialitzat en Història de la Comunicació, l’anàlisi de la Societat de la Informació i l’estudi de les Indústries Culturals i la cultura de masses.

Com es podria definir?
Com un professor universitari que fa més de 30 anys que dóna classes i que circumstancialment vaig ser convidat a entrar a la política i vaig pensar que era un repte interessant i era una qüestió de responsabilitat. Sempre m’ha interessat la política, però mai me l’havia imaginat des de tant a primera línia. L’experiència està resultant intensa, més del que em pensava. Molt dura, però també interessant. 

Els dos reptes que es plantejava en entrar al Departament van ser la Llei de la Corporació i la del Consell de les Arts.
Si efectivament, totes dues ja feia un temps que cuejaven. La Llei de la Corporació es va aprovar en consens, però pagant un peatge molt alt perquè hi havia clàusules de bloqueig. En el Consell de les Arts, va ser diferent, però no es va aprovar per consens, encara que s’havia pactat amb l’oposició. Aquests són dos dels reptes que hi havia, però el dia a dia n’ha portat molts més. 

Quins altres reptes es va plantejar en comunicació?
En l’àmbit de la comunicació, potser un dels més destacats és la imminència del tancament de Ràdio 4 i la liquidació de les emissions de Televisió Espanyola en català des de Sant Cugat. Aquí vam fer una feina bastant considerable i molt ràpidament perquè no teníem temps. Vam actuar amb decisió i amb bons arguments per convèncer la gent de RTVE i de la SEPI que estaven cometent un error. Aquests temes encara són oberts perquè encara s’han de resoldre, però com a mínim vam aturar una decisió que semblava inevitable. 

I en cultura?
En l’àmbit de la cultura, el que hem anat fent és intentar desplaçar el centre d’atenció del que en podríem dir una cultura catalana presentable estadísticament, però escassament representada en el mercat. Per una cultura catalana més realista abocada a la batalla de ser més present en el mercat, per tant, compromesa amb l’objectiu de la qualitat per anar guanyant reputació i més presència. El resultat de diverses polítiques anteriors permetien disposar de sectors de producció que anaven subsistint que ja és important, però en canvi no aconseguien guanyar posicions des del punt de vista del mercat. És un mercat molt rellevant, que té una clau de distinció lingüística i de patrimoni cultural, distribuït en diversos territoris que no té gaires empreses que el concebin com un mercat potencial de gran envergadura. És impossible que surtin empreses cap al mercat global si no són capaces d’atendre el mercat de proximitat. 

Quines són les línies generals que seguí pel que fa a la cultura? 
Cal plantejar la cultura des de la seva producció, fins el màrqueting, la promoció, la prescripció que en fan els mitjans de comunicació, la presència al punt de venda i el destí final que és el mercat, el receptor. Hi ha un element fonamental i és que amb aquest temps hem fet un Pla d’equipaments culturals per tal d’establir a tot el conjunt del territori quines són les infraestructures que han d’assegurar el lliure accés de tota la població a la cultura, el coneixement i a la informació. Això contempla des de biblioteques, arxius, museus, teatres, auditoris, centres de creació artística, sales d’exposicions, etc. Estem potenciant els circuits de difusió culturals a través dels ajuntaments. 

La cultura està en crisi?
Està en una crisi de canvi, en un canvi de model cultural. Crec que els símptomes de crisi són que efectivament en matèria de llengua i en matèria de consums culturals en alguns àmbits no han progressat en la mesura cultural del creixement demogràfic, això és un factor conjuntural. Tenim, però, problemes estructurals des del s. XVI que alguns d’ells els hem anat corregint. 

Hi té alguna cosa a veure els joves i la nova cultura digital?
Bé, hi ha gent jove que està creixent i madurant a partir d’hàbits diferents dels seus pares, dels seus mestres i la gent que té de referència. Aleshores, bona part d’aquests joves pensen que les seves maquinetes i els seus hàbits a través de la xarxa són un substitut adequat per hàbits de la cultura tradicional. El que estem intentat és fer-los veure que això no és exactament així: no es tracta d’hàbits, tecnologies i recursos de substitució, sinó que són complementaris. 

És en aquest sentit que s’ha dissenyat el Pla de Foment de la Lectura. 
Sí, efectivament. Els joves que no llegeixen perden oportunitats de gaudi, perden oportunitats de ser més cultes, de ser més feliços, de ser més competents professionalment, de tenir més èxit en els estudis, de tenir unes relacions personals més complexes i equilibrades perquè la seva experiència no s’haurà enriquit de les experiències d’altres que els arriben a través de la literatura. Un pla de vida que no inclou la lectura, és un pla de vida de discapacitat. 

Com hi ajuda la premsa gratuïta?
La premsa gratuïta hi pot ajudar i hi ajuda molt perquè té una cosa fantàstica que és la disponibilitat. És a dir, que hi ha gent que se la troba. És important per despertar l’hàbit de llegir tenir uns materials disponibles que la gent se’ls troba: al sortir del metro, a la facultat, a l’institut, anant a la botiga, etc. Un altre avantatge és que aquest tipus de premsa està dissenyada d’una manera que proporciona alguns dolços atractius directament i d’altra banda serveis. Entre el factor de proximitat, el de disponibilitat i aquesta lectura esporàdica, s’adapta molt bé al nou sistema de comunicació, sobretot, entre la gent jove. 

I els mitjans de comunicació, què hi poden fer? 
Els mitjans en general, a Catalunya, no han acabat d’assumir amb prou contundència la necessitat d’exercir una funció prescriptora. Ens limitem a ser subsistemes de consums culturals i de sistemes més grans, espanyol o europeu, o assumim que tenim la capacitat de ser sistemes i som a l’hora sistema i subsistema. Si els mitjans de comunicació catalans, públics i privats, no assumeixen com una part important la prescripció de consums culturals catalans, de tradició cultural catalana i també de llengua catalana, acaben posant en risc el seu futur com a mitjans de comunicació. En aquest sentit, hi ha una escassa consciència de fins a quin punt mitjans de comunicació i indústries culturals estan en el mateix vaixell.