Desconec el pla de negoci del nou diari que està a punt de llançar-se amb un nom tant suggerent com La Marea. Se sap que, inicialment, la capçalera havia de dir-se MásPúblico, donat que pretenia ser hereva de la versió digital del defenestrat Público, que finalment va caure en mans dels mateixos editors que la van tancar desprès de deixar a l’estacada la major part de la plantilla.
La Marea naixerà amb una versió mensual en paper que permetrà donar cos a la iniciativa i accelerar la promoció d’una capçalera que neix de zero i només amb la valuosa experiència dels extreballadors de Público, que no és poca cosa. Però és obvi que farà falta més, molt més, perquè el projecte pugui reeixir en el temps. A la cooperativa muntada pels empleats-propietaris tenen clar que el projecte s’haurà de desenvolupar de “manera escalonada, constant i sense pausa”. Com les marees.

A nivell editorial, i seguint amb el símil, neixen amb el desig d’inundar l’espai mediàtic amb notícies i plantejaments diferents fins aconseguir que sigui impossible ignorar-los. La valentia de La Marea contrasta amb les tonalitats d’altres marees: la verda dels defensors de l’educació pública, la blanca del Prestige o la negra dels miners.

L’elevat índex d’atur a la professió i les dificultats per recuperar una feina digna està obligant molts periodistes a convertir-se en improvisats emprenedors. Impulsar projectes propis donada la impossibilitat de ser contractat em sembla una magnífica idea… teòrica. Ara toca convertir la concepció del projecte en una realitat pràctica, coherent i –si es pot– empresarialment solvent.

És un camí llarg i tortuós, ple de obstacles i imponderables. I és per això que els magnífics periodistes que de ben segur seran capaços d’impulsar La Marea no podran descuidar aspectes no editorials i menys agraïts però essencials en la construcció d’una capçalera. És obvi que ho saben, però cal que no ho oblidin. Massa sovint es descobreix tard que fer una gran publicació ja no és garantia suficient per reeixir.